NOTICIAEl Barça falla en la rematada
L'equip regala un empat a l'estadi després d'haver jugat una primera part fantàstica
Aquest Barça peca de candidesa i d'excés de generositat. Als aficionats que van a l'estadi els regala espectacle i diversió, i als rivals, uns punts valuosíssims. I al final, es queda sense premi. Com en l'empat d'ahir o en la derrota encaixada contra l'Hèrcules en la segona jornada de lliga. L'equip va superar els principals esculls que li plantejava el partit: recuperar la verticalitat contra rivals que es tanquen al darrere, sobreposar-se a les absències de Xavi i Villa –dues peces bàsiques–, oferir una bona imatge al Camp Nou... Però va faltar el gol. Més de vint ocasions va ser capaç de generar el Barça durant els noranta minuts, però només en va entrar una. La resta van acabar en rematades desviades, al pal, a les cames dels defenses o als guants d'Aouate. La primera part va ser esplèndida, difícil de millorar, amb un percentatge de possessió espectacular i amb ocasions clares a cada moment. Però l'1-0 va ser l'escàs premi d'aquesta exhibició, i el Mallorca va fer tot el contrari: va marcar en una jugada a pilota aturada, en la seva segona arribada a la porteria de Valdés, i es va emportar un punt que, per la lògica del joc, s'hauria hagut de quedar a Barcelona. En la segona, tot i el replegament descarat del Mallorca, els blaugrana van tornar a disposar de les millors oportunitats, però el resultat va ser el mateix. Aquesta candidesa, la falta de contundència de cara a porteria, contrasta encara més amb el caràcter enèrgic del Real Madrid, que encara s'està buscant a si mateix, però que ahir va golejar el Deportivo amb suficiència.
La veu de Joan Manuel Serrat amb aquell Temps era temps que homenatja el Barça de les cinc copes havia inaugurat la tarda a l'estadi amb un emotiu record per a aquella històrica plantilla i especialment per a Eduard Manchón, mort dimecres passat. I l'equip també hi va afegir els seus acords amb una primera part melòdica, deliciosa en la construcció del joc, però poc pràctica en la finalització. És complicat jugar tan bé i treure'n tan poc rèdit. Difícil trobar algun argument que justifiqui tanta brillantor en el joc col·lectiu i tanta laxitud en la rematada final. Fins al minut 42, el Barça havia creat una dotzena d'ocasions i només havia estat capaç de marcar un cop, en una combinació entre Alves i Pedro rubricada amb un xut ajustat al pal de Messi. Els de Guardiola funcionaven com un engranatge perfecte, amb Iniesta manant al mig, els dos laterals –Alves i Abidal, que recuperava la titularitat– actuant gairebé com a extrems, i Messi i Pedro divertint-se en uns passadissos interiors amples i llargs. L'argentí, que lluïa botes daurades després d'haver estat premiat amb la Bota d'Or, practicava els seus eslàloms habituals i impulsava l'equip cap endavant. El Mallorca, en canvi, no s'havia ni acostat a la porteria de Valdés durant els primers 40 minuts. De fet, amb prou feines havia creuat el mig del camp. Laudrup, molt més valent que els últims rivals que havien passat pel Camp Nou, intentava jugar a futbol, deixant dos homes al davant i provant de moure la pilota amb criteri quan els seus la tenien als peus, però el Barça l'ofegava amb una pressió perfectament coordinada i el tancava al seu camp. Al davant, a més, les ocasions dels blaugrana eren constants: un parell de jugades a pilota aturada llançades per Alves i rematades massa alt per Pedro i Messi, dues centrades a les quals Piqué i Messi no van arribar per ben poc, un xut potent de l'argentí aturat per Aouate, un parell de cops de cap de Piqué i Abidal, una arribada de Keita... El guió del que havia de ser una victòria fàcil. Un allau ofensiu que es va traduir només en un gol insuficient i que el Mallorca va igualar quan ja s'arribava al descans. Cavenaghi va avisar amb una rematada creuada aturada per Valdés amb una gran estirada, i pocs segons després Nsue va marcar de cap en un córner llançat per De Guzmán. Una prova més que la perfecció no és possible i que el Barça haurà de millorar en les accions d'estratègia si no vol continuar regalant en jugades tan puntuals com la d'ahir partits que té perfectament encarrilats a còpia de bon futbol.
L'empat va dibuixar un altre partit ben diferent al que s'havia vist en la primera part, i molt més similar al que el Barça havia hagut de tirar endavant contra altres rivals com ara l'Hèrcules i l'Sporting. El Mallorca de Laudrup va deixar un sol jugador en punta –el camerunès Webó, que va entrar després del descans–, va endarrerir les línies i es va limitar a defensar-se, a buscar el contraatac i a perdre tant temps com va poder. El joc, de sobte, es va alentir i durant alguns moments els mallorquins van estar, a prop, fins i tot, de l'1-2. Sobretot en una altra jugada a pilota aturada que Nsue va rematar lleugerament alt en un córner llançat des de la dreta de Valdés, i en un xut de Webó des del mig del camp que va estar a punt de sorprendre el porter blaugrana. Encallat, Guardiola ho va provar amb els canvis. No tenia gaire on triar a la banqueta i va haver d'apostar pels joves: Thiago primer, Nolito després i Jeffren en els últims cinc minuts.
Va ser en el tram final quan el Barça va recuperar la verticalitat del primer temps: un parell de rematades de Messi al lateral de la xarxa, un pal i dos xuts de Bojan, un parell de Mascherano des de fora de l'àrea... I va tornar a faltar precisió. Sobretot en el cas d'Alves, que va tenir molta presència en atac, però que va fallar molt en l'última passada, i de Bojan, que ahir tenia una bona oportunitat per reivindicar-se i no va tenir la sort de cara. Ni ell ni un equip que ja no veu el Madrid pel famós retrovisor.
L'equip regala un empat a l'estadi després d'haver jugat una primera part fantàstica
Aquest Barça peca de candidesa i d'excés de generositat. Als aficionats que van a l'estadi els regala espectacle i diversió, i als rivals, uns punts valuosíssims. I al final, es queda sense premi. Com en l'empat d'ahir o en la derrota encaixada contra l'Hèrcules en la segona jornada de lliga. L'equip va superar els principals esculls que li plantejava el partit: recuperar la verticalitat contra rivals que es tanquen al darrere, sobreposar-se a les absències de Xavi i Villa –dues peces bàsiques–, oferir una bona imatge al Camp Nou... Però va faltar el gol. Més de vint ocasions va ser capaç de generar el Barça durant els noranta minuts, però només en va entrar una. La resta van acabar en rematades desviades, al pal, a les cames dels defenses o als guants d'Aouate. La primera part va ser esplèndida, difícil de millorar, amb un percentatge de possessió espectacular i amb ocasions clares a cada moment. Però l'1-0 va ser l'escàs premi d'aquesta exhibició, i el Mallorca va fer tot el contrari: va marcar en una jugada a pilota aturada, en la seva segona arribada a la porteria de Valdés, i es va emportar un punt que, per la lògica del joc, s'hauria hagut de quedar a Barcelona. En la segona, tot i el replegament descarat del Mallorca, els blaugrana van tornar a disposar de les millors oportunitats, però el resultat va ser el mateix. Aquesta candidesa, la falta de contundència de cara a porteria, contrasta encara més amb el caràcter enèrgic del Real Madrid, que encara s'està buscant a si mateix, però que ahir va golejar el Deportivo amb suficiència.
La veu de Joan Manuel Serrat amb aquell Temps era temps que homenatja el Barça de les cinc copes havia inaugurat la tarda a l'estadi amb un emotiu record per a aquella històrica plantilla i especialment per a Eduard Manchón, mort dimecres passat. I l'equip també hi va afegir els seus acords amb una primera part melòdica, deliciosa en la construcció del joc, però poc pràctica en la finalització. És complicat jugar tan bé i treure'n tan poc rèdit. Difícil trobar algun argument que justifiqui tanta brillantor en el joc col·lectiu i tanta laxitud en la rematada final. Fins al minut 42, el Barça havia creat una dotzena d'ocasions i només havia estat capaç de marcar un cop, en una combinació entre Alves i Pedro rubricada amb un xut ajustat al pal de Messi. Els de Guardiola funcionaven com un engranatge perfecte, amb Iniesta manant al mig, els dos laterals –Alves i Abidal, que recuperava la titularitat– actuant gairebé com a extrems, i Messi i Pedro divertint-se en uns passadissos interiors amples i llargs. L'argentí, que lluïa botes daurades després d'haver estat premiat amb la Bota d'Or, practicava els seus eslàloms habituals i impulsava l'equip cap endavant. El Mallorca, en canvi, no s'havia ni acostat a la porteria de Valdés durant els primers 40 minuts. De fet, amb prou feines havia creuat el mig del camp. Laudrup, molt més valent que els últims rivals que havien passat pel Camp Nou, intentava jugar a futbol, deixant dos homes al davant i provant de moure la pilota amb criteri quan els seus la tenien als peus, però el Barça l'ofegava amb una pressió perfectament coordinada i el tancava al seu camp. Al davant, a més, les ocasions dels blaugrana eren constants: un parell de jugades a pilota aturada llançades per Alves i rematades massa alt per Pedro i Messi, dues centrades a les quals Piqué i Messi no van arribar per ben poc, un xut potent de l'argentí aturat per Aouate, un parell de cops de cap de Piqué i Abidal, una arribada de Keita... El guió del que havia de ser una victòria fàcil. Un allau ofensiu que es va traduir només en un gol insuficient i que el Mallorca va igualar quan ja s'arribava al descans. Cavenaghi va avisar amb una rematada creuada aturada per Valdés amb una gran estirada, i pocs segons després Nsue va marcar de cap en un córner llançat per De Guzmán. Una prova més que la perfecció no és possible i que el Barça haurà de millorar en les accions d'estratègia si no vol continuar regalant en jugades tan puntuals com la d'ahir partits que té perfectament encarrilats a còpia de bon futbol.
L'empat va dibuixar un altre partit ben diferent al que s'havia vist en la primera part, i molt més similar al que el Barça havia hagut de tirar endavant contra altres rivals com ara l'Hèrcules i l'Sporting. El Mallorca de Laudrup va deixar un sol jugador en punta –el camerunès Webó, que va entrar després del descans–, va endarrerir les línies i es va limitar a defensar-se, a buscar el contraatac i a perdre tant temps com va poder. El joc, de sobte, es va alentir i durant alguns moments els mallorquins van estar, a prop, fins i tot, de l'1-2. Sobretot en una altra jugada a pilota aturada que Nsue va rematar lleugerament alt en un córner llançat des de la dreta de Valdés, i en un xut de Webó des del mig del camp que va estar a punt de sorprendre el porter blaugrana. Encallat, Guardiola ho va provar amb els canvis. No tenia gaire on triar a la banqueta i va haver d'apostar pels joves: Thiago primer, Nolito després i Jeffren en els últims cinc minuts.
Va ser en el tram final quan el Barça va recuperar la verticalitat del primer temps: un parell de rematades de Messi al lateral de la xarxa, un pal i dos xuts de Bojan, un parell de Mascherano des de fora de l'àrea... I va tornar a faltar precisió. Sobretot en el cas d'Alves, que va tenir molta presència en atac, però que va fallar molt en l'última passada, i de Bojan, que ahir tenia una bona oportunitat per reivindicar-se i no va tenir la sort de cara. Ni ell ni un equip que ja no veu el Madrid pel famós retrovisor.
El Punt, 05/10/2010
No hay comentarios:
Publicar un comentario