La golejada de tots els temps
«Tanca els ulls, Barça, que és el teu aniversari. 111 anys. Va, tanca els ulls i demana un desig, el que més goig et faci. L'equip de Guardiola va regalar ahir a l'entitat una d'aquelles victòries històriques. Aquesta vegada, però, el resultat es va desbordar per la manera que es va aconseguir. Pocs cops ha passat una cosa així en futbol.
El partit més intens i elèctric que hi pot haver va començar amb un noi de pulsacions molt baixes, que, molt escorat, va imaginar un xut suau al segon pal. Un xut que només veuria porteria si ell era capaç d'afaitar la pilota amb l'interior de la bota esquerra. La pilota va trigar un segon i mig a estavellar-se al segon pal després de superar el millor porter del món. Era Leo Messi contra Casillas. Com en els llibres, de vegades el primer capítol o fins i tot la primera plana atresoren la història sencera. El Barça va començar així la que és la millor primera part de la seva història en un clàssic.
Guardiola no tenia preparada cap sorpresa en l'alineació. Va presentar el considerat per la premsa, no pas per ell, equip de gala. Mourinho va substituir Higuaín, lesionat, per Benzemá. El portuguès va enviar Di María a l'esquerra perquè ajudés Marcelo a controlar Alves. Cristiano va començar el partit a la dreta, com els extrems de tota la vida. Tot i ser un gran lector de partits, Mou aquesta vegada va fallar. El Barça va tornar inútils tots els moviments tàctics del Madrid. De seguida es va veure que la superioritat era indiscutible. Els de Guardiola dibuixaven triangles amb la pilota. Sempre hi havia tres blaugrana a l'indret del camp on era la pilota, disposats a escalar el camp tocant, buscant. Així va arribar el primer gol. D'una trobada entre Messi i Xavi, la pilota va arribar a Iniesta, que va assistir Xavi, que la va tocar suau per sobre de Casillas.
Més que endegar la reacció rival, el gol va ser l'inici d'una llarga tempesta que va castigar sense pietat els blancs. El Barça no va guanyar la batalla de la pilota, perquè el Madrid ni tan sols la va olorar. L'única rèplica al gol de Xavi va ser un xut de Di María, llunyà, sense pólvora, que Valdés va enviar a córner per seguretat.
Mourinho enviava Cristiano a l'esquerra i Di María, a la dreta, i la resposta de Guardiola era emparellar Puyol amb CR7, perquè ajudés Alves en les cobertures, ja que té més reacció que Piqué.
El model de partit responia a un patró que es va anar repetint cíclicament. Una possessió llarga del Barça acabava en una jugada de molt de perill per a Casillas. El capità del combinat estatal fa set anys que flipa, com diria ell. El gol de Pedro va ser el resultat d'una altra llarga conservació de pilota del Barça. El canari havia rebut una trompada de Marcelo durant la construcció de la jugada, però es va aixecar i va anar a buscar la centrada de Villa.
Impotent i tebi, el Madrid ho va provar mitjançant Benzemá. El francès va xutar amb rosca, des de molt lluny. Valdés va controlar amb la mirada, sense necessitat d'intervenir.
El partit s'havia desplegat a partir d'algunes claus. L'anul·lació d'Özil per part de Xavi i Busquets. I la continua superioritat de la zona ampla local. Cristiano, erràtic com de costum en els grans partits, se les va tenir amb Guardiola per una pilota. El portuguès el va agredir. Va ser la primera actitud lletja de la nit; n'hi va haver un parell més. El clima es va enrarir. L'electricitat es va apoderar del camp. El Barça, però, va evitar entrar en lluites inútils. L'actitud va ser la mateixa que en la vigília del clàssic. Com si els equips fossin realment l'extensió dels seus entrenadors.
El fracàs d'Özil va convèncer Mourinho que havia de fer allò a què no s'havia animat des de l'inici: fer sortir Lass i prescindir del toc de l'alemany. Ho va fer en la segona part. El portuguès es va tornar a imaginar un partit que el Barça li va negar. Mou preveia un mig del camp més sòlid, amb un tres contra tres que equilibrés la lluita per la pilota. A partir d'aquest nou escenari, volia la passada llarga cap als tres davanters, però res d'això va ocórrer.
La golejada que es va acabar consumant va ser per una renúncia silenciosa, molt solidària, de Messi. L'argentí no ha marcat mai contra un equip de Mourinho. I en la primera diagonal que va tenir en la segona part, va driblar i va xutar desviat en lloc d'assistir Villa, sol al segon pal. Messi es va adonar de seguida que aquell no era el camí. En les dues diagonals següents, va convertir Villa en el golejador de la nit. Infal·lible, El Guaje va batre Casillas dues vegades i va arrodonir una golejada impensable.
El partit va entrar llavors en una fase perillosa. Al camp hi havia campions del món, jugadors d'altíssim nivell obligats a agenollar-se per l'exhibició de domini probablement més impactant de la història del clàssic. El Barça iniciava en Piqué o Busquets possessions eternes. S'acabaven amb una ocasió de gol o amb una falta dels blancs. Pep va fer sortir Bojan i, més tard, Keita i Jeffren. Era una festa blaugrana en la nit ignominiosa del Madrid. Ramos no ho va suportar i va fer una entrada molt forta a Messi, va etzibar una trompada a Puyol, una altra a Xavi i va veure la vermella. Una imatge nefasta, la del defensa. Al final, però, el destí tenia un regal per a Jeffren, que va arrodonir la golejada.
«Va, Barça, tanca els ulls. Demana un desig, el que més goig et faci. Un desig com ara guanyar el clàssic 5-0, a Mourinho, que mai ha perdut per tants gols. Que no s'atreveixi ni tan sols a sortir de la banqueta i fes-ho amb nou nanos del planter, i que el Madrid ni tan sols olori la pilota. Va, Barça, en el teu 111è aniversari, demana...»
El partit més intens i elèctric que hi pot haver va començar amb un noi de pulsacions molt baixes, que, molt escorat, va imaginar un xut suau al segon pal. Un xut que només veuria porteria si ell era capaç d'afaitar la pilota amb l'interior de la bota esquerra. La pilota va trigar un segon i mig a estavellar-se al segon pal després de superar el millor porter del món. Era Leo Messi contra Casillas. Com en els llibres, de vegades el primer capítol o fins i tot la primera plana atresoren la història sencera. El Barça va començar així la que és la millor primera part de la seva història en un clàssic.
Guardiola no tenia preparada cap sorpresa en l'alineació. Va presentar el considerat per la premsa, no pas per ell, equip de gala. Mourinho va substituir Higuaín, lesionat, per Benzemá. El portuguès va enviar Di María a l'esquerra perquè ajudés Marcelo a controlar Alves. Cristiano va començar el partit a la dreta, com els extrems de tota la vida. Tot i ser un gran lector de partits, Mou aquesta vegada va fallar. El Barça va tornar inútils tots els moviments tàctics del Madrid. De seguida es va veure que la superioritat era indiscutible. Els de Guardiola dibuixaven triangles amb la pilota. Sempre hi havia tres blaugrana a l'indret del camp on era la pilota, disposats a escalar el camp tocant, buscant. Així va arribar el primer gol. D'una trobada entre Messi i Xavi, la pilota va arribar a Iniesta, que va assistir Xavi, que la va tocar suau per sobre de Casillas.
Més que endegar la reacció rival, el gol va ser l'inici d'una llarga tempesta que va castigar sense pietat els blancs. El Barça no va guanyar la batalla de la pilota, perquè el Madrid ni tan sols la va olorar. L'única rèplica al gol de Xavi va ser un xut de Di María, llunyà, sense pólvora, que Valdés va enviar a córner per seguretat.
Mourinho enviava Cristiano a l'esquerra i Di María, a la dreta, i la resposta de Guardiola era emparellar Puyol amb CR7, perquè ajudés Alves en les cobertures, ja que té més reacció que Piqué.
El model de partit responia a un patró que es va anar repetint cíclicament. Una possessió llarga del Barça acabava en una jugada de molt de perill per a Casillas. El capità del combinat estatal fa set anys que flipa, com diria ell. El gol de Pedro va ser el resultat d'una altra llarga conservació de pilota del Barça. El canari havia rebut una trompada de Marcelo durant la construcció de la jugada, però es va aixecar i va anar a buscar la centrada de Villa.
Impotent i tebi, el Madrid ho va provar mitjançant Benzemá. El francès va xutar amb rosca, des de molt lluny. Valdés va controlar amb la mirada, sense necessitat d'intervenir.
El partit s'havia desplegat a partir d'algunes claus. L'anul·lació d'Özil per part de Xavi i Busquets. I la continua superioritat de la zona ampla local. Cristiano, erràtic com de costum en els grans partits, se les va tenir amb Guardiola per una pilota. El portuguès el va agredir. Va ser la primera actitud lletja de la nit; n'hi va haver un parell més. El clima es va enrarir. L'electricitat es va apoderar del camp. El Barça, però, va evitar entrar en lluites inútils. L'actitud va ser la mateixa que en la vigília del clàssic. Com si els equips fossin realment l'extensió dels seus entrenadors.
El fracàs d'Özil va convèncer Mourinho que havia de fer allò a què no s'havia animat des de l'inici: fer sortir Lass i prescindir del toc de l'alemany. Ho va fer en la segona part. El portuguès es va tornar a imaginar un partit que el Barça li va negar. Mou preveia un mig del camp més sòlid, amb un tres contra tres que equilibrés la lluita per la pilota. A partir d'aquest nou escenari, volia la passada llarga cap als tres davanters, però res d'això va ocórrer.
La golejada que es va acabar consumant va ser per una renúncia silenciosa, molt solidària, de Messi. L'argentí no ha marcat mai contra un equip de Mourinho. I en la primera diagonal que va tenir en la segona part, va driblar i va xutar desviat en lloc d'assistir Villa, sol al segon pal. Messi es va adonar de seguida que aquell no era el camí. En les dues diagonals següents, va convertir Villa en el golejador de la nit. Infal·lible, El Guaje va batre Casillas dues vegades i va arrodonir una golejada impensable.
El partit va entrar llavors en una fase perillosa. Al camp hi havia campions del món, jugadors d'altíssim nivell obligats a agenollar-se per l'exhibició de domini probablement més impactant de la història del clàssic. El Barça iniciava en Piqué o Busquets possessions eternes. S'acabaven amb una ocasió de gol o amb una falta dels blancs. Pep va fer sortir Bojan i, més tard, Keita i Jeffren. Era una festa blaugrana en la nit ignominiosa del Madrid. Ramos no ho va suportar i va fer una entrada molt forta a Messi, va etzibar una trompada a Puyol, una altra a Xavi i va veure la vermella. Una imatge nefasta, la del defensa. Al final, però, el destí tenia un regal per a Jeffren, que va arrodonir la golejada.
«Va, Barça, tanca els ulls. Demana un desig, el que més goig et faci. Un desig com ara guanyar el clàssic 5-0, a Mourinho, que mai ha perdut per tants gols. Que no s'atreveixi ni tan sols a sortir de la banqueta i fes-ho amb nou nanos del planter, i que el Madrid ni tan sols olori la pilota. Va, Barça, en el teu 111è aniversari, demana...»
El 9 Esportiu, 30/11/2010